Enfocament i organització de les meves classes

Hola a tots, l’entrada d’avui tracta de l’enfocament i l’organització de les classe d’idiomes. Com en la resta d’entrades torno a fer un feedback personal. La informació d’aquesta entrada, però, crec que resultarà  d'accés fàcil dins dels meus records. Em pensava que seria bastant mediocre dir que he tingut una experiència una mica sosa pel que fa a la programació per objectius. La veritat, però, és que pel que he llegit resulta bastant corrent haver experimentat poc en la programació per objectius.

Així que la meva gran experiència en programació per objectius es resumeix amb la programació per objectius general! Quina gran sorpresa no? Explico les meves classes de Primària seguien el llibre, entenc que sigui bastant difícil innovar en una classe on hi havia fins a 3 cursos diferents. A Secundària es seguia el llibre també, ho podria justificar dient que era normal, i si la cosa funcionava seguia així. Clar que també redactàvem textos específics i ens ensenyaven necessitats específiques concretes però perquè en el tema 3 es tractava això concretament. Era una programació de classes molt impersonal, marcada pel que el llibre deia. L’aprenentatge de regles era en la majoria de casos deductiu, ells m’explicaven i jo després ho ficava en pràctica. No en sóc conscient d’haver experiment el mètode inductiu en l’aprenentatge d’idiomes.

Una manera d’impartir classes que m’hagués agradat experimentar, ni que sigui per poder comparar amb criteri i fer crítiques a consciència és la taxonomia de Bloom. Per tots aquells que no sàpiguen en què consisteix ara intentaré fer-ne un breu resum. La taxonomia de Bloom té fases en què tu vas augmentant el teu coneixement,  és interessant descobrir les coses per tu mateixa, ser capaç d’argumentar a favor i en contra i anar augmentant el teu coneixement per parts. Crec que és bastant complicat ser capaç de matisar totes les característiques d’aquesta teoria. Aquesta teoria sí que té un aprenentatge de llengües inductiu per exemple.

Pel que fa a l’aprenentatge d’ítems crec que he experimentat els 3 models, ja que això depèn completament del tema a tractar. El primer model seria el de presentació d’ítems (el docent introdueix i gestiona, la figura de l’alumne és bastant nul·la, s’espera que entengui el que diu el professor). El segon model seria el de pràctiques controlades (es potencia la pràctica). El tercer model és el de pràctiques obertes (aquest consisteix en què l’aprenent usi lliurement l’ítem).

A la Universitat ha estat on he treballat més en grup, he experimentat estudi de casos (encara que no en aprenentatge d’idiomes) i he après a prendre apunts, tot i que això de prendre apunts no ha estat necessari en totes les classes.

imatge extreta del blog: La doble mirada. Art, docència i aprenentatge

4a entrada: Metodologies

L'entrada d'avui està destinada a les metodolgies d'ensenyament de llengües que he experimentat. En aquest cas puc dir que he experimentat una mica de tot, fins i tot nous mètodes. En el cas de les teories psicològiques la meva experiència era bastant arcaica, per això mateix crec que en aquesta entrada podré parlar i opinar sobre els nous mètodes en comparació amb els antics. 

En català i castellà el meu ensenyament ha seguit el mètode gramàtica-traducció. Aquest mètode està focalilitzat en la traducció i en l'ensenyament de la llengua formal. Podria dir que he experimentat aquest mètode sobretot durant l'Institut. Allà les classes de català i castellà tenien molta part de literatura, potser no íntegrament però recordo fer gramàtica, literatura i més gramàtica. En aquest cas consideraré la literatura com totes les obres literàries que m'han fet llegir. He decidit el·lidir les classes de literatura en què ens havíem d'aprendre les característiques de cada perióde literari, ja que no en recordo res, únicament que eren molt avorrides. 

Dels idiomes que jo parlo puc dir que els mètodes d'ensenyament han estat en gran part innovadors. Puc dir que he pogut experimentar la immersió lingüística en les dues llengües. D'anglès en l'intercanvi a Suècia i en l'Erasmus. I en francès els dos intercanvis de l'Institut a França i en l'Erasmus. En anglès i francès a més de fer intercanvis les classes seguien un mètode d'enfocament molt comunicatiu. L'ús del llenguatge té un sentit en el moment en què s'aconsegueix la finalitat que t'has proposat. Els llibres estaven estructurats per funcions. 

En l'Erasmus les classes seguien el mètode d'aprenentatge cooperatiu, ens ajudàvem els uns als altres en petits grups, grups que no acostumàven a canviar massa al llarg del curs. Podria dir que aquest tipus d'aprenentatge és típic o jo l'he experimentat sobretot en les universitats, a la Pompeu Fabra fem moltes classes que segueixen aquest mètode, encara que potser les classes no són explícitament de llengües. 

Foto del meu Erasmus a França on parlava íntegrament anglès, no importava la procedència. A classe sí que parlava francès però ;)

Teories psicològiques

És normal que hi hagi moltes teories psicològiques. Amb el temps s'en van creant de noves, els encarregats de pensar-les són els “científics” o “investigadors” (o com se’ls anomeni en el món de la investigació en l’ensenyament). Des de les primeres teories fins a les actuals hi ha hagut bastants canvis, però el canvi més gran diria que ha estat el pas de tractar l’alumne com a una cosa a tractar-lo com a persona individual i concreta.

D’entre les diferents teories el lògic seria que jo, amb 21 anys, hagués experimentat una mica de totes. Però sobretot que hagués tingut més input de les teories més modernes com ara l’humanisme o el constructivisme. Malauradament, la teoria que ha predominat en el meu ensenyament ha esta la Conductista.

La teoria conductista és aquella que veu l’error com una cosa molt dolenta, cosa a no repetir més i que era culpa teva haver-ho fet malament. Les classes eren completament gramaticals, exercicis establerts d’ortografia i completament dirigits. Eren exercicis de molta repetició. Aquesta teoria diria que la vaig tenir en tota la Primària i bona part de l’ESO. Dic de Primària ja que el que recordo molt bé eren els quadernets de cal·ligrafia en els quals hi havia exercicis de g/j en castellà, paraules on encara hi tinc dubtes.

No recordo l’època com un martiri, ni que em costés molt aprendre, escoltar a classe o fer els deures. No representa un trauma haver aprés així. Encara que sigui un mètode tradicional també té els seus avantatges o punts positius. Les llengües s’han d’ensenyar dinàmicament per mantenir l’atenció dels nens, però tampoc s’ha d’oblidar que la gramàtica s’ha de fer en algun moment o altre de les nostres vides.

Crec que encara que tots els nous mètodes vulguin dinamitzar-ho i tal, sempre ha fet mandra fer una classe de gramàtica però si es fa bé, no cal treballar-ho més. Més endavant es pot anar fent de manera més dissimulada. I d’aquesta manera va ser com a mesura que anava fent-me gran van començar a canviar les meves classes de llengua. Diria que els primers en ensenyar-me diferent van ser els mestres d’idiomes, els d’anglès, primer en l’acadèmia i ja a Batxillerat les mestres de l’Institut.

La teoria que seguien era més dinàmica, d’anar fent amb temps i sense exigir-te més del compte, aquestes característiques corresponen amb la teoria psicològica del Constructivisme. Com es pot intuir amb un tractament molt més social i conscient de les dificultats i característiques del grup. 

Sabeu qué és el ZDP? és la Zona de Desenvolupament Pròxim. Per a tots aquells que no sàpigueu en què consisteix us ho explicaré així breument. Recordeu tots aquells profes que et deien: "Tu Alba has fet X faltes però, tu centrat en aquestes, les altres són d'un altre nivell. Les faltes que t'he marcat són les que has d'evitar no fer-les més i que jo et puntuaré d'acord a la teva evolució en aquests errors". Els professors aquests són els que motiven, t'obliguen a superar-te personalment a cada classe. És quan aprens gramàtica indirectament i tot potenciant l'expressió oral i escrita, la comprensió oral i lectora.