L'entrada del blog (ara ja amb g) tractarà sobre les teories lingüístiques. Tots aquells que no sàpiguin que són, per dir-ho així ràpidament, les teories lingüístiques són els diferents mètodes que s'han utilitzat al llarg del temps per ensenyar les llengües.
He fet una taula per tal de poder il·lustrar les característiques principals de les 4 teories lingüístiques que us parlaré en aquesta entrada.
En 21 anys de vida que he tingut, puc dir que tinc la sort o la desgràcia de poder parlar amb més o menor profundidat de diferents teories. Encara que pugui semblar estrany, no n'és.
He estudiat en una escola rural, he de reconèixer que mai l'havia considerat així fins l'altre dia a classe. Per a mi tan sols era una escola de poble, en la qual tots ens coneixeiem i la teoria lingüística era la de la senyoreta Josepa, quina dona ella! Dic que era la seva teoria perquè era ella qui ens feia anglès, català, matemàtiques, socials, naturals i matemàtiques.
En les dues llengües que ella ens ensenyava seguiem la teoria tradicional, entenc que no puguéssim parlar més del que ja féiem. A classe erem 12 nens i nenes de tres cursos diferents. Quan dic que parlàvem era quan ens feia llegir els llibres d'En Pau i la Laia (els hi tinc un gran amor a aquests llibres). No va ser fins a l'Institut quan la teoria lingüística amb què m'ensenyaven va canviar al 100%. Vaig passar de fer gramàtica 100% a redactar la revista de l'Insti, a fer anàlisi sintàctic, a sentir diàlegs i repetir-los. En català i castellà vam seguir en la mateixa línia, sumant-hi l'anàlisi sintàctica.
Llavors, a l'institut m'ensenyaven mitjantçant la teoria lingüística estructural, aquí adjunto una imatge d'un pàgina del llibre d'anglès. Com es veu l'enunciat és escolta i llegeix, després la profe ens ho feia repetir.
Recordo una professora de castellà completament revolucionària. Ella sola es mereixeria una nova entrada, però intentaré compartir amb poc espai la seva teoria. Abans de tot he de dir que no es pot situar en cap de les 4 presentades aquí dalt.
Rosario Curiel és una dona que era exigent com ningú. El seu mètode d'estudi era conegut per tot Mollerussa, era tot un plaer tenir-la com a profe. Quan feia 3r i 4rt d'ESO vaig tenir el plaer de tenir-la com a professora. Explico: de castellà féiem 3 classes a la setmana, en cada classe es feia una cosa diferent. Una es destinava a la literatura, però no literatura com suposo que us imagineu, literatura completament abstracta. Llegíem poemes, textos curts de diferents autors i buscàvem i trobàvem significat a les diferents lectures. Passàvem del significat planer, aquell que tothom dedueix fàcilment, a significats abstractes, pàssavem d'Edgar Allan Poe a Garcilaso de la Vega.
La segona hora es destinava a ensenyar gramàtica, en aquestes classes féiem anàlisi sintàctica a gran escala, amb l'expressión de a gran escala em refereixo a ajuntar dos full horitzontals per analitzar una sola frase. I la tercera hora de la setmana amb ella era tan important que gaudia de nom propi "Taller de escritura" aquí cadascú tenia una llibreta en la qual havíem d'anar-hi escrivint, com un diari personal però sense explicar el dia, o sí, hi podies escriure el que tu volies. A classe ens feia fer diferents exercicis d'escriptura, la intenció era fer volar la imaginació i escriure sense pensar, era igual si hi havia faltes, l'important era escriure el primer que pensaves amb lògica o no.
El primer execici del curs era aquest: escriure sentat a la cadira (normal), escriure una frase assentat damunt la taula, després plantat damunt la taula, després la cadira damunt la taula, després d'haver donat un tomb corrent pel pati, després de fer el pi, després d'estar sota la taula, i així anar fent fins que l'hora de classe s'acabava. Si em pregunteu la lògica no sé jo, però he de reconèixer que desconnectaves i escrivies en castellà com si fos català.
Recordo molts exericics seus, però no és moment per ficar-los aquí. Ella ens ensenyava així, perquè, crec i sempre dins del dubte, que el límit està on tu el vulguis ficar. Però per a tu quin és el límit? Pregunta que ens feia sovint i que cada cop canviaves la resposta. I tu, sabries dir-me on està el límit?
Recordo una professora de castellà completament revolucionària. Ella sola es mereixeria una nova entrada, però intentaré compartir amb poc espai la seva teoria. Abans de tot he de dir que no es pot situar en cap de les 4 presentades aquí dalt.
Rosario Curiel és una dona que era exigent com ningú. El seu mètode d'estudi era conegut per tot Mollerussa, era tot un plaer tenir-la com a profe. Quan feia 3r i 4rt d'ESO vaig tenir el plaer de tenir-la com a professora. Explico: de castellà féiem 3 classes a la setmana, en cada classe es feia una cosa diferent. Una es destinava a la literatura, però no literatura com suposo que us imagineu, literatura completament abstracta. Llegíem poemes, textos curts de diferents autors i buscàvem i trobàvem significat a les diferents lectures. Passàvem del significat planer, aquell que tothom dedueix fàcilment, a significats abstractes, pàssavem d'Edgar Allan Poe a Garcilaso de la Vega.
La segona hora es destinava a ensenyar gramàtica, en aquestes classes féiem anàlisi sintàctica a gran escala, amb l'expressión de a gran escala em refereixo a ajuntar dos full horitzontals per analitzar una sola frase. I la tercera hora de la setmana amb ella era tan important que gaudia de nom propi "Taller de escritura" aquí cadascú tenia una llibreta en la qual havíem d'anar-hi escrivint, com un diari personal però sense explicar el dia, o sí, hi podies escriure el que tu volies. A classe ens feia fer diferents exercicis d'escriptura, la intenció era fer volar la imaginació i escriure sense pensar, era igual si hi havia faltes, l'important era escriure el primer que pensaves amb lògica o no.
El primer execici del curs era aquest: escriure sentat a la cadira (normal), escriure una frase assentat damunt la taula, després plantat damunt la taula, després la cadira damunt la taula, després d'haver donat un tomb corrent pel pati, després de fer el pi, després d'estar sota la taula, i així anar fent fins que l'hora de classe s'acabava. Si em pregunteu la lògica no sé jo, però he de reconèixer que desconnectaves i escrivies en castellà com si fos català.
Recordo molts exericics seus, però no és moment per ficar-los aquí. Ella ens ensenyava així, perquè, crec i sempre dins del dubte, que el límit està on tu el vulguis ficar. Però per a tu quin és el límit? Pregunta que ens feia sovint i que cada cop canviaves la resposta. I tu, sabries dir-me on està el límit?
Ondia tu!! Has tingut un ensenyament trencador pel que respecta a la resta de companys em sembla. Molts fora de lo "normal" potser. Suposo perquè éreu pocs alumnes i les coses s'havien d'organitzar d'una altra manera. Tot i així m'agrada aquesta forma tan dinàmica d'aprendre literatura o d'aprendre castellà, de ben segur que no us avorríeu gaire si us feien anar a donar un tomb pel pati enmig d'una lliçó!
ResponEliminaPek que fa ala teva pregunta, estic d'acord amb el què dius que el límit està on tuel vulguis posar, però també hem de ser realistes i tenir en compte que no tots tenim les mateixes capacitats d'aprenentatge i no tots aprenem llengues amb la mateixa facilitat. Jo mai em vaig voler posar límits amb le smatemàtiques i no ho vaig pas aconseguir... el meu cpa no esta fet pels números, com el d'un altre no estarà fet per l'aprenentatge de llengües o per dibuixar. Però està clar que dins l'aprenentatge la motivació (no posar-se límits) és vital!
Trobo molt interessant haver format part de la revista de l'institut. Jo mai vaig tenir l'oportunitat de fer-ho perquè no en tenien, però m'hagués agradat molt. És una manera de començar a escriure per un públic de veritat i tot i que els temes que segurament tractàveu eren de poca importancia potser, per a vosaltres, crec que van fer una gran feina deixant que els alumnes hi participessin.
ResponEliminaLa teva última pregunta "Quin és el límit?", m'ha fet pensar igual que a la Ruth. Penso que és bo que els professors et fagin reflexionar i més sent una pregunta bastant oberta i de la qual no sé si existeix una sola resposta. Suposo que per a cadascú el límit és ben diferent i, fins i tot per alguns nul.
M'ha agradat veure com funcionava la teva escola, és molt interessant! També és curiós el que expliques de l'institut, com funcionàveu i què fèieu.
ResponEliminaJo penso que el teu límit ets tu mateix, és a dir, te'l poses tu i arribes fins on vols arribar. Amb més o menys esforç, més o menys patiment, però (quasi) tot es pot aconseguir!
El concepte escola rural m'ha fet reflexionar... els de ciutat no hi pensem perquè estem acostumats a anar a escoles de dues, tres o fins i tot quatre línies per curs i classes de 25 alumnes. Crec que l'aprenentatge ha de ser molt diferent perquè a classe hi ha edats diferents i això fa que el nivell, en principi, no hagi de ser el mateix. Segur que el pas a l'institut va ser un canvi important per tu!
ResponEliminaJo també he tingut algun professor que ens feia reflexionar, i la veritat, crec que en falten més. Jo penso que no podem saber quin és el límit. El límit ens el posem nosaltres!